… i rebre’n

Fa uns mesos van operar un familiar meu. El motiu i l’operació eren importants, però gràcies a Déu (i a les mans del metge), va anar tot bé.

 

Un cop superada l’operació, passats els dos dies a la UCI i de tornada a la seva habitació, van adonar-se que estava molt blanc i anèmic. A banda, estava cansat i bastant desanimat. Solució: transfusió de sang.

 

Aquella tarda jo era allà. Van venir dues infermeres, i en lloc de penjar del “gotero” els calmants i medicaments pertinents, van penjar-hi una bossa vermella, a la que van connectar el catèter que enllaçava amb la vena.

 

La sensació era estranya. Pensar que entrava al seu cos sang d’algú altre. Una sang donada per una persona, anònima per nosaltres, però compatible amb ell, i que l’ajudava.

 

Llavors vaig sentir vergonya. Vergonya de mi mateixa, perquè mai m’havia atrevit a vèncer les meves ridícules pors per donar sang. Em justificava amb el fet que feia anys, un cop que va venir el banc de sang al col·legi major on vivia, vaig ser rebutjada com a donant perquè tenia la pressió baixa i poc ferro.

 

La meva vergonya va incrementar quan vaig veure els efectes de la transfusió. Els colors de la cara li van canviar, estava més animat i tenia més energia. Una energia vital per recuperar-se de l’operació.

 

Quan el trasbals familiar de l’operació i la conseqüent recuperació va perdre intensitat, la primera tarda lliure que vaig tenir, vaig enfilar el camí per complir el deute. Em va costar una marejada i una mica de suor freda, però em vaig sentir bé, amb mi mateixa i amb aquella persona, anònima per a mi, a qui la meva sangva ajudar.

[@more@]

Desactiva els comentaris

… i rebre’n

Fa uns mesos van operar un familiar meu. El motiu i l’operació eren importants, però gràcies a Déu (i a les mans del metge), va anar tot bé.

 

Un cop superada l’operació, passats els dos dies a la UCI i de tornada a la seva habitació, van adonar-se que estava molt blanc i anèmic. A banda, estava cansat i bastant desanimat. Solució: transfusió de sang.

 

Aquella tarda jo era allà. Van venir dues infermeres, i en lloc de penjar del “gotero” els calmants i medicaments pertinents, van penjar-hi una bossa vermella, a la que van connectar el catèter que enllaçava amb la vena.

 

La sensació era estranya. Pensar que entrava al seu cos sang d’algú altre. Una sang donada per una persona, anònima per nosaltres, però compatible amb ell, i que l’ajudava.

 

Llavors vaig sentir vergonya. Vergonya de mi mateixa, perquè mai m’havia atrevit a vèncer les meves ridícules pors per donar sang. Em justificava amb el fet que feia anys, un cop que va venir el banc de sang al col·legi major on vivia, vaig ser rebutjada com a donant perquè tenia la pressió baixa i poc ferro.

 

La meva vergonya va incrementar quan vaig veure els efectes de la transfusió. Els colors de la cara li van canviar, estava més animat i tenia més energia. Una energia vital per recuperar-se de l’operació.

 

Quan el trasbals familiar de l’operació i la conseqüent recuperació va perdre intensitat, la primera tarda lliure que vaig tenir, vaig enfilar el camí per complir el deute. Em va costar una marejada i una mica de suor freda, però em vaig sentir bé, amb mi mateixa i amb aquella persona, anònima per a mi, a qui la meva sangva ajudar.

[@more@]

Desactiva els comentaris

Donar-ne

El primer cop no és fàcil, ho reconec. I més si ets aprensiva, tens la pressió baixa i fluixeges de ferro com jo. Però un cop s’ha vençut la por, no és tan difícil fer-ho.

 

Tenen una pàgina web amb informació actualitzada al dia dels llocs on els pots trobar, a banda dels bancs fixos en els hospitals; les persones que t’atenen són molt amables i estan per tu en tot moment i mai et deixen marxar sense haver menjat alguna cosa i begut com a mínim un parell de sucs o refrescos.

 

D’acord que en dónes bastant, mig litre, però si estàs sa, el recuperes de seguida. Cal seguir algunes precaucions les dues hores immediatament següents, com no beure alcohol ni fumar, no practicar cap activitat de risc i no portar pes en el braç que t’han fet l’extracció. També recomanen menjar carn vermella, per afavorir la creació de glòbuls vermells.

 

I ja està. Així de simple i de fàcil. I així d’important. Donant sang ajudes a un altre.

[@more@]

1 comentari

Converses (II)

Dilluns, amb la son del cap de setmana acumulada, arriba l’autobús ple com un ou. No pot esperar el següent, ja va deu minuts tard. Puja. Avança lentament entre la gent, buscant un espai al costat de la finestra. Al cap de tres parades, la noia amb el cotxet baixa i cedeix espai als que van drets. Es recolza a la barana i mira per la finestra.

 

Té molta son, els ulls se li tanquen… mmm, no s’hagués aixecat pas del llit. I algú li bufa a la cara. Reconeix l’olor. Somriure als llavis i ulls oberts. És ell. Aquest cop de més a prop, drets. Retrobament tímid.

 

La gent i les frenades fa que hi hagi un mínim contacte entre ells. Ella es posa nerviosa. Sua una mica. Ell també, però somriuen.

 

L’autobús va fent el camí de cada dia. A l’alçada de Passeig de Gràcia amb València ell li pregunta: ¿Bajas?

 

I baixen. ¿Te apetece…?

 

Ella respon que si movent el cap i un somriure als llavis. No pot dir res més. Està excitada. Nota una humitat roent a l’entrecuix. Està nerviosa.

 

Truca a la feina: Bon dia, escolta, que he passat molt mala nit… si, vomitant… i em quedaré una mica més al llit, no em puc alçar, em roda el cap… si, comenta-li… em faràs un favor. Si, si, em cuidaré molt.

 

Lista. Pero ¿dónde…?

 

Tu tranquila.

 

I travessen el carrer. El cap li va a cent per hora. Què està a punt de fer? Ni el coneix! No sap com es diu! Però ara no pot dir que no, quedaria molt infantil. A més, què carai! Es mor de ganes de tenir sexe amb ell. Mai havia tingut aquell estat d’excitació sense fer res. Està molt, molt humida, té els mugrons eriçats i li suen les mans. Té por que quan la toqui arribi ja a l’orgasme.

 

I sense adonar-se’n, es troba al vestíbul del Majestic. Clau en mà i somriure als llavis enfilen el camí a l’ascensor. Ni temps de tenir vergonya.

 

Pugen al tercer pis, habitació 328. Tanquen la porta darrera d’ells i no recorda res més. Les seves mans l’agafen, els braços l’envolten i la boca, àvida, sembla que la vulgui engolir. Es besen, es mosseguen… fora roba! Fent tentines arriben al llit.

 

Va, vinga, treu-te els pantalons, que no puc més. Les calcetes queden enrotllades al turmell, no hi ha temps de treure-les. I per fi es troben. Amb vigor, força i goig.

 

I ella crida, gemega, fins que li sembla que perd el coneixement.

 

I repeteixen, al cap d’una estoneta, ja amb més tranquil·litat però el mateix fervor. I s’adormen exhausts.

 

La desperta la gana. Deu ser prop del migdia. Obre els ulls i el busca. No hi és. Ha marxat. Sense deixar cap senyal, sense cap nota.

 

Busca el rellotge. Quarts de tres de la tarda. Truca a la feina: Encara estic dèbil. Vindré demà.

 

Es vesteix i deixa l’habitació. Abandona l’hotel sense que ningú li digui res. I se’n va cap a la parada de l’autobús. Arriba el seu número, va mig ple, i s’hi enfila. S’asseu al costat d’una àvia, de cabells blancs i ulleres amb bifocals. De moment, per avui ja n’ha tingut prou.

[@more@]

2s comentaris

Converses (I)

S’han conegut casualment (o potser no tant) de bon matí a l’autobús. Ella s’ha assegut per atzar al seu costat, sense fixar-s’hi gens, delerosa per emprendre la lectura del llibre que l’entreté aquests dies.

 

Als dos minuts ell li ha tret conversa. A ella li ha costat entendre’l al principi, estava completament immersa en la lectura. No entenia si li estava preguntant si baixava a la següent parada o a quina parada baixava ella normalment.

 

Li ha dit que la veu cada matí. Que cada matí, a la mateixa hora, agafen l’autobús plegats. Ah…

 

Després, la conversa s’ha apagat, però ella l’ha repassat de reüll. Moreno de pell, d’algun país tropical, prim, amb ulleres de sol i faccions anguloses sense fer mal… Molt ben encoloniat. Suau, però bona. S’han mirat i han seguit xarrant. Han arribat a la seva parada i s’han acomiadat fins la propera.

 

Durant una setmana, ella l’ha buscat cada matí entre els seients. Res! Cap altra coincidència… quina cosa més rara… Creu que se l’ha de treure del cap, ves tu quines cabòries…

[@more@]

Desactiva els comentaris

Mea culpa

Entonar el mea culpa. O fer un acte d’humilitat i reconèixer els errors. No crec que costi molt.

 

Jo procuro fer-ho. Costa una mica, si, i davant de segons qui, encara més. Però s’ha de fer. I no només per un mateix sinó també pels altres. Penso que ser humil i saber acceptar els errors que cometem ens millora com a persones i a la vegada millora la concepció que els altres poden tenir de nosaltres. És un símbol de maduresa.

 

Arribats fins aquí, crec que la classe política en general, i la catalana en particular, hauria d’entonar un dia d’aquests un mea culpa col·lectiu. Reconèixer la seva quota de responsabilitat en les coses que passen, en lloc d’anar-se passant la pilota i donar la imatge davant dels ciutadans que ens governen una colla de nens petits, que quan fan una trapelleria només se’ls acut traspassar la culpa als altres.

 

Seria un acte de responsabilitat i maduresa política reconèixer els errors propis, admetre els aliens i proposar solucions de millora de manera conjunta. Però clar, això no dóna vots. O potser si. Qui sap.

[@more@]

1 comentari

Deliris onírics

Plou. Plou molt. Tant, que el sostre petarà. Entre biga i biga de fusta, el sostre s’infla, i no pot més.

Sortim, sortim!

Ara? Però si plou massa? No podem!

Sortim ja!

 

On és en M.? Dormint? On?

Ah, si, ara ho recordo: no teníem bressol i l’he estirat a la calaixera, al calaix més ample i gros. Envoltat de coixins, dorm com un angelet. Què petit! És en M. sense ser-ho. Potser és meu. Té els peus freds, pobret… li posaré mitjons de colors i li escalfaré els peus. Té gana? No ho sé, ja li donaran llet…

 

No sé on sóc. Només sé que estic estirada sobre un matalàs prim. Em diuen que no em mogui. Intento dormir. A la dreta hi ha un company de feina estirat amb mi. No em cau bé. Em giro cap a l’altre costat. I qui hi trobo? Sarkosy. Què hi fa al meu costat? No entenc res. No, no em moc, però deixeu-me espai.

 

[@more@]

Desactiva els comentaris

Sous i polítics (o els polítics i els seus sous)

Un president de la Diputació d’un partit d’esquerres que cobra 7.000 euros bruts al mes, l’ex-gerent del FMI (espanyol i d’un partit de dretes) pot arribar a rebre uns 58.400 euros a l’any (uns 4.800 al mes) en concepte de PENSIÓ VITALÍCIA (aquí s’haurà de sumar el souet que pugui anar guanyant cada mes…).

 

I l’alcalde del meu poble, que pertany a un partit de centre-dreta nacionalista català i que no té cap títol d’ensenyament superior (ni el BUP), en un municipi de 7.000 habitants cobra 4.000 com a alcalde i 2.000 com a president del Consell Comarcal. He de puntualitzar que no sé si són bruts, encara que aquest detallet ja no és tan important…

 

Tot plegat no us dóna una sensació una mica d’indignació? D’immoralitat (si és que la moral existeix en aquest país)? De “m’estan fotent els cuartos i el pèl”? I a sobre, ja ha començat la precaompanya per les generals… quan deixaran de preocupar-se pel seu seient (i butxaca!) i treballaran d’una punyetera vegada?

[@more@]

1 comentari

Tema comentaris resolt!!

Les coses, les persones, evolucionen amb el pas dels anys. Les persones canvien, aprenen coses noves, milloren els seus coneixements. També els evoluciona el caràcter.

 

Les coses canvien, mai ens banyem en les mateixes aigües del riu.

 

Tot i això, hi ha coses i persones que no canvien, com ara jo i els meus coneixements d’informàtica.

 

Ja fa temps que quan entro a l’administració del bloc apareix un missatge estrany, però jo no li he fet ni xxx cas.

 

I avui, quan m’han avisat que no es podien deixar comentaris, he intentat solucionar-ho. Com que no entenc d'IP excloses, de codis, d'authl…no sé què, he anat activant i desactivant opcions. Finalment, no em pregunteu com, es poden afegir comentaris als posts.

 

Ara només queda descobrir quin nou desastre he introduït…

[@more@]

Desactiva els comentaris

Una tarda al parc

Camina unes passes per davant meu, es gira i em mira desconcertat. Els seus ulls pregunten “I la mama?”. Ara ve, no trigarà, vinga, entrem al parc que jugarem junts. I tan tranquil, enfila el camí, tentinejant.

 

Això de caminar sol és una novetat. No fa gaires setmanes que s’ha llençat a l’aventura. De tant en tant, la gravetat li juga una mala passada, perd l’equilibri i cau assegut. Generalment no passa res, però quan el terra baixa sobtadament i ell no ho ha percebut, s’espanta. Dos llagrimots rodolen galtes avall. Els ulls vermells em busquen. El pujo al braç i l’abraço. No són els braços de la mama, però també l’estimen molt. Cantem el sol solet i la llum torna als seus ulls. En dos minuts demana caminar de nou. Som-hi doncs!

 

Ara descobrim les fulles dels arbres que han caigut. Els ditets rabassuts les agafen i me les donen, com si fossin un tresor. També recollim pedretes. I ens anem embrutant.

 

Ara hem descobert altres nens, que juguen amb pales a la terra. Ens hi acostem. No, no li agafis la pala al nen, és seva… Bé, ens la deixa, pots jugar-hi…

 

Tens gana? Fa que no amb el cap. Doncs passejarem una mica més. Descobrim unes escales que enfilem amb les mans, els genolls i els peus. Ja som dalt de tot! S’està bé des de les altures, eh? I ara com baixem? Per la pendent del tobogan? Tu tot sol no…

 

Ep! Resulta que al nen de davant li han donat l’entrepà! No, no en demanis, que tenim la compota de poma al cotxet! Anem-la a buscar! Ens asseiem, posem el pitet i ja piquem de mans. Quina alegria! Menjarem! Una cullerada i una altra. No cal fer l’avió, si trigo massa ja reclama! Fins que diem prou. Ja no més. Si convé, fem fora la cullera que s’aproxima amb mètodes més que expeditius. La compota acaba sobre la cama i la meva mà. Canvi d’estratègia. No, no et moguis, que t’eixugo primer. Espera!

 

Un moment, recullo la cullera i el pot, ara et baixo del cotxet… ni mentre fas la digestió pots parar?

 

De nou, fulletes, sorra, nens, tobogan… i de sobte, arriba la mare! Quina alegria ell (i jo!). El retrobament és fantàstic. L’abraçada sentida. Quanta estona sense tu! Des dels braços d’ella es gira, em mira i mira a la mare de nou. Somriu i em fa adéu amb la maneta. Ja me’n puc anar!

 

I és que ser padrina és divertit, però només una estoneta!

[@more@]

1 comentari