Fa uns mesos van operar un familiar meu. El motiu i l’operació eren importants, però gràcies a Déu (i a les mans del metge), va anar tot bé.
Un cop superada l’operació, passats els dos dies a la UCI i de tornada a la seva habitació, van adonar-se que estava molt blanc i anèmic. A banda, estava cansat i bastant desanimat. Solució: transfusió de sang.
Aquella tarda jo era allà. Van venir dues infermeres, i en lloc de penjar del “gotero” els calmants i medicaments pertinents, van penjar-hi una bossa vermella, a la que van connectar el catèter que enllaçava amb la vena.
La sensació era estranya. Pensar que entrava al seu cos sang d’algú altre. Una sang donada per una persona, anònima per nosaltres, però compatible amb ell, i que l’ajudava.
Llavors vaig sentir vergonya. Vergonya de mi mateixa, perquè mai m’havia atrevit a vèncer les meves ridícules pors per donar sang. Em justificava amb el fet que feia anys, un cop que va venir el banc de sang al col·legi major on vivia, vaig ser rebutjada com a donant perquè tenia la pressió baixa i poc ferro.
La meva vergonya va incrementar quan vaig veure els efectes de la transfusió. Els colors de la cara li van canviar, estava més animat i tenia més energia. Una energia vital per recuperar-se de l’operació.
Quan el trasbals familiar de l’operació i la conseqüent recuperació va perdre intensitat, la primera tarda lliure que vaig tenir, vaig enfilar el camí per complir el deute. Em va costar una marejada i una mica de suor freda, però em vaig sentir bé, amb mi mateixa i amb aquella persona, anònima per a mi, a qui la meva sangva ajudar.
[@more@]
