Dels dies i dels ous

Hi ha dies que comencen com ous. Amb aparent aparença de fermesa, de capa dura que tot ho protegeix, però en el fons fràgils, febles. Dels que es poden trencar en qualsevol moment.

Pots fer l’ou dur, pintat de Pasqua, o passat per aigua. Com avui.

Un dia que comença com un ou passat per aigua. Esperem que no s’esberli abans del migdia.



Publicat dins de Còdols punxeguts | Comentaris tancats a Dels dies i dels ous

La gent i ell

Es creu superior. Bé, superior no. Diferent. Perquè també és modest. Però no molt, només de cara a la galeria, perquè allò de l’autoestima alta també queda bé i ell la té molt alta, l’autoestima.

Ell no fa “com la gent”. No és “com la gent”. És diferent. És ell. Únic i irrepetible (per sort).

Va per la vida amb una mena de superioritat moral que enamora. És fantàstica. Si a la majoria de la gent (ja la tornem a tenir aquí, a la gent) li agrada un determinat grup musical, conegut i del país, no te’l critica, però prefereix aquell altre, de lletres més denses i harmonia més treballada, que aquests que tu dius ara s’han fet massa famosos i han perdut l’essència.

Si la gent treballa, es casa i té família, com ara la majoria dels seus amics, ell treballa en una feina que no li agrada però pel sou ja li està bé (i passa l’estona, perquè podria treballar en molts altres llocs, amb més responsabilitats). No es casa perquè a la que olora compromís, la seva vida es converteix en convencional i en fuig. I no té fills, perquè a la seva edat és millor fer de pare de nens ja criats, que no es desperten per la nit ni necessiten visites a pediatres cada setmana… i no perquè la majoria de dones amb les que està ja en tenen un (o més) d’altres relacions prèvies i no en volen ni sentir a parlar de tornar a criar…

Llegeix llibres bons. LITERATURA. Catalana i universal, però en majúscula. Cap best-seller comercial ni res que s’hi pugui assemblar. El seu darrer pecat, que confessa en veu baixa i que et dic ara que ningú ens sent: per la comoditat de no dur pes, fa poc es va comprar un e-book (però només per llegir al tren, eh? Carregar els totxos que acostuma a llegir no és bo per l’esquena).

I del sexe què me’n dius? Perquè clar, una persona que és única escollint llibres, música, feina i parella també ho és al llit. Llueix les parelles com conquestes, i amb subtils comentaris irònics deixa entreveure que gaudeix d’una magnífica, activa i satisfactòria vida íntima.

“Dime de qué presumes y te diré de qué careces”.



Publicat dins de Còdols punxeguts | 2s comentaris

Tirants

Els tirants negres, brillants, de tant en tant s’escapen de la samarreta sense mànigues i ajustada que duu ella. És una samarreta senzilla, de cotó i color torrat, que s’adapta al seu cos en la justa mesura. Entrada de mànigues, deixa lluir les seves espatlles, els braços nus i aquella piga que té a l’esquena. Tan rodona, fosca, bonica i un punt provocadora. Si, aquella.

Els tirants aprofiten que és una samarreta un xic més extremada de lo habitual i fan petites incursions a l’aire lliure, trapelleries de tirants sempre ben posats i ben amagats sota bruses i jerseis, samarretes correctes i de mida adequada. Avui però, els negres (ep, els negres, eh? No uns avorrits color carn o blancs innocents, sinó ELS negres i de setí fi) es deixen entreveure.

I ella de tant en tant els replega, els tapa amb una samarreta que per més que estiri no dóna per a més. Volent ser pudorosa i no atreure mirades, l’estira i arronsa dels tirants, la samarreta i ella acaba sent un ball silenciós, tossut, provocador.



Publicat dins de Còdols foradats, Còdols que cremen | 2s comentaris

La quadratura del cercle

I el triangle es va fer cercle. Les arestes es van llimar i ja no hi havia vèrtexs empipadors.

Publicat dins de General | 2s comentaris

Faula

Com una aranya, va teixir hàbilment la teranyina.

Fil a fil, invisible, però ben tramada.

La mosca, innocent volava per allí, amunt i avall.

Es va deixar entabanar pels dolços elogis de l’aranya,

Li agradaven els colors de les floretes que li regalava.

El parany estava llest, l’urpa de l’aranya preparada

I la mosca tonta, no se n’adonava.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Faula

Per fi

I la destral va baixar. Un dia, sense pensar-ho, va baixar.

Em vas agafar mig per sorpresa, però amb suficients segons com per reaccionar com m’indicava el cor, sense pensar.

Vas fer un gest, carregat de simbolisme, i jo vaig respondre amb escreix.

Les destrals són perilloses i la meva feia temps que s’afilava…

Publicat dins de Còdols punxeguts | 2s comentaris

Tal dia farà un any

I l’ha fet.

Un any. I en farà dos i tres. I els que calguin.

I si et pica, rasca’t.

Publicat dins de Còdols punxeguts | Comentaris tancats a Tal dia farà un any

Perspectives

Ella no n’és conscient. No ho fa expressament. Combina la roba, les textures, els colors i els complements. Texans, samarreta, sabates i un mocador a joc.

Es coneix el cos, sap què li queda bé i què no i no és tan tonta com per no adaptar-s’hi. Té corbes, sinuoses, algun punt voluptuoses però encara a lloc.

Li agrada sentir-se bé. Li agrada vestir bé. Vestir-se bé.

I això és el que a ell el perd. Les corbes, els mocadors al voltant del coll, les samarretes un punt ajustades, però no massa. Els sostenidors que de vegades s’intueixen… si mires bé, clar. Els pantalons que s’adapten a la seva silueta i en realcen el que ella vol i dissimulen el que ella decideix.

El provoca. Ho fa expressament. N’està segur.

Publicat dins de Còdols que cremen | 2s comentaris

Pesats

De vegades són més pesats aquells que posen l’orella a la conversa que els que hi posen cullerada…

Publicat dins de Còdols punxeguts | Comentaris tancats a Pesats

La gran evasió

Fa poc m’he llegit el llibre de la Marta Rojals “Primavera, estiu, etcètera” (i que recomano fervorosament, no només per la història que explica, sinó per la fotografia que fa a una generació, de trenta llargs anys, d’exiliats de poble a la gran ciutat i en particular, dels provinents del sud…).

El llibre dóna per escriure mil posts, però jo cito el llibre perquè en la seva recta final (a la que arribes amb ànsies de saber què passarà i plenament implicada a la història) es crea (o recrea) un moment sublim, que la mateixa protagonista qualifica de la “gran evasió”.

Deixant de banda els fets que hi ocorren, crec que la idea de l’evasió és un retrat precís i més comú dels que ens pensem del que passa cada dia a la vida a moltes persones.

Quan les coses no surten com un espera que surtin (frase que precisament manllevo del Bernat, “la vida no sempre surt com un vol”), i està plena de renúncies, petites o grans, hem d’aprendre a acceptar-ho i això ens costa molt. Sobretot a la nostra generació. Vam ser educats en els primers anys de democràcia i llibertat i ens van fer creure que podíem aconseguir el que volíem si ens ho proposàvem. Vam viure els primers i dolços anys de l’Estat del Benestar, forjat a base de renúncies i promeses que feien els grans, però alienes a la nostra vida. Vam créixer sense el Super 3, amb la Bruja Averia de la Bola de Cristal i la Família Adams dels dissabtes pel matí. Els valors de l’amistat de David el Gnomo i les quilocalories dels Bollycao, Caracolas i altres pastes industrials.

La igualtat entre nois i noies. Sou iguals i podeu fer el mateix.

Fals. Arriba un moment que et fas gran. Tens feina o te la crees. Tens parella o la busques. O optes per viure sol. Tens fills, els busques i no venen o optes per no tenir-ne. Viages o et quedes a casa. Aparentment vius en llibertat i feliç.

Però arriba un dia en què et preguntes: És això el que volia? És això el que creia que arribaria a fer quan començava a descobrir el món? A veure la vida més enllà del pontet del poble que comunica amb la carretera?

I llavors, en plena crisi existencial, o busques un moment d’evasió o explotes. Pot ser una cervesa sola en una terrassa davant del mar un dimecres qualsevol. Pot ser una tarda de compres compulsiva. Pot ser una carrera extenuant fins el far del Port. Pot ser una nit de farra, un viatge de motxilla i sense rumb o pot no ser res.

Pot ser momentani, fugisser, permanent, llarg, curt. El que vulguis. Però generalment hi és. Ha de ser-hi.

Evasió. La gran evasió.

N’hi haurà que ho titllaran de covard, de burgés, de no saber afrontar la vida, d’immaduresa, de manca de resignació i sacrifici… no sé. Només crec que és necessari.

Lo important és no fer mal. Ni fer-te’n.

Publicat dins de Còdols punxeguts | 2s comentaris