La gran evasió

Fa poc m’he llegit el llibre de la Marta Rojals “Primavera, estiu, etcètera” (i que recomano fervorosament, no només per la història que explica, sinó per la fotografia que fa a una generació, de trenta llargs anys, d’exiliats de poble a la gran ciutat i en particular, dels provinents del sud…).

El llibre dóna per escriure mil posts, però jo cito el llibre perquè en la seva recta final (a la que arribes amb ànsies de saber què passarà i plenament implicada a la història) es crea (o recrea) un moment sublim, que la mateixa protagonista qualifica de la “gran evasió”.

Deixant de banda els fets que hi ocorren, crec que la idea de l’evasió és un retrat precís i més comú dels que ens pensem del que passa cada dia a la vida a moltes persones.

Quan les coses no surten com un espera que surtin (frase que precisament manllevo del Bernat, “la vida no sempre surt com un vol”), i està plena de renúncies, petites o grans, hem d’aprendre a acceptar-ho i això ens costa molt. Sobretot a la nostra generació. Vam ser educats en els primers anys de democràcia i llibertat i ens van fer creure que podíem aconseguir el que volíem si ens ho proposàvem. Vam viure els primers i dolços anys de l’Estat del Benestar, forjat a base de renúncies i promeses que feien els grans, però alienes a la nostra vida. Vam créixer sense el Super 3, amb la Bruja Averia de la Bola de Cristal i la Família Adams dels dissabtes pel matí. Els valors de l’amistat de David el Gnomo i les quilocalories dels Bollycao, Caracolas i altres pastes industrials.

La igualtat entre nois i noies. Sou iguals i podeu fer el mateix.

Fals. Arriba un moment que et fas gran. Tens feina o te la crees. Tens parella o la busques. O optes per viure sol. Tens fills, els busques i no venen o optes per no tenir-ne. Viages o et quedes a casa. Aparentment vius en llibertat i feliç.

Però arriba un dia en què et preguntes: És això el que volia? És això el que creia que arribaria a fer quan començava a descobrir el món? A veure la vida més enllà del pontet del poble que comunica amb la carretera?

I llavors, en plena crisi existencial, o busques un moment d’evasió o explotes. Pot ser una cervesa sola en una terrassa davant del mar un dimecres qualsevol. Pot ser una tarda de compres compulsiva. Pot ser una carrera extenuant fins el far del Port. Pot ser una nit de farra, un viatge de motxilla i sense rumb o pot no ser res.

Pot ser momentani, fugisser, permanent, llarg, curt. El que vulguis. Però generalment hi és. Ha de ser-hi.

Evasió. La gran evasió.

N’hi haurà que ho titllaran de covard, de burgés, de no saber afrontar la vida, d’immaduresa, de manca de resignació i sacrifici… no sé. Només crec que és necessari.

Lo important és no fer mal. Ni fer-te’n.

Aquesta entrada ha esta publicada en Còdols punxeguts. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: La gran evasió

  1. Pons diu:

    Per quina opció d’evasió has escollit?

Els comentaris estan tancats.