Un estoig

I de sobte, veus en un raconet de l’aparador, un estoig com els que tant li agradaven. Un roller, una ploma, un llapis. Ell era de ploma, però amb els anys, sempre explicava, va acabar passant-se al roller per comoditat. Encara recordo l’escena: ell, ma germana i jo amb la xeringa i el pot de tinta, reomplint els cartutxos de les plomes amb què tant ens agradava escriure. A cadascú se li gastaven pel costat en què millor escrivia, per tant, eren intransferibles.

Era el regal refugi. Quan no teníem cap idea brillant, innovadora, per regalar, sempre quedava aquella opció. Un roller i un llapis de punta fina de conjunt.

I obria el paquet, amb aquell mig somriure burleta perquè n’endevinava en contingut, però amb una lluïssor especial als ulls. Sabia què seria, però en desconeixia el color, la textura, el traç… i content, un cop satisfet el dubte ho agraïa sempre amb un somriure i un petó sonor.

I de sobte, veus en un raconet de l’aparador, un estoig com els que tant li agradaven. I una punxada de nostàlgia i enyorança t’ennuvola els ulls i et fa dibuixar un somriure.



Aquesta entrada ha esta publicada en Còdols personals. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.