Encara

Quan té la sort de creuar la seva mirada amb la d’ella es fa mal. L’alegria de saber-se digne de la seva atenció, ni que siguin dècimes de segon, s’esfuma en veure la foscor dels seus ulls. Són rodons, freds, indiferents. Li fan mal sense tocar-lo.

El rictus li canvia, desapareix el semi somriure permanent que l’acompanya sempre, la bonhomia de mirar la vida amb optimisme i felicitat, i aquell punt d’innocència que (encara) l’enamora.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.