Un estoig

I de sobte, veus en un raconet de l’aparador, un estoig com els que tant li agradaven. Un roller, una ploma, un llapis. Ell era de ploma, però amb els anys, sempre explicava, va acabar passant-se al roller per comoditat. Encara recordo l’escena: ell, ma germana i jo amb la xeringa i el pot de tinta, reomplint els cartutxos de les plomes amb què tant ens agradava escriure. A cadascú se li gastaven pel costat en què millor escrivia, per tant, eren intransferibles.

Era el regal refugi. Quan no teníem cap idea brillant, innovadora, per regalar, sempre quedava aquella opció. Un roller i un llapis de punta fina de conjunt.

I obria el paquet, amb aquell mig somriure burleta perquè n’endevinava en contingut, però amb una lluïssor especial als ulls. Sabia què seria, però en desconeixia el color, la textura, el traç… i content, un cop satisfet el dubte ho agraïa sempre amb un somriure i un petó sonor.

I de sobte, veus en un raconet de l’aparador, un estoig com els que tant li agradaven. I una punxada de nostàlgia i enyorança t’ennuvola els ulls i et fa dibuixar un somriure.



Publicat dins de Còdols personals | Comentaris tancats a Un estoig

Por sus andares les conocerás

La manera de caminar de cadascú ens dóna una mica d’idea de com és la persona. N’hi ha que trepitgen fort i amb soroll, fent-se presents en tot moment i molestant una mica i tot; altres caminars forts denoten seguretat i aplom.

N’hi ha que arrosseguen els peus amb lentitud, i així de lentament van deixant passar la vida, vivint allò que aquesta els serveix en safata i poca cosa més. En canvi, hi ha arrossegaments de peus ràpids i ferms, però enganyosos. Semblen persones decidides i amb empenta, es mouen amb rapidesa, però en el fons es deixen arrossegar pels esdeveniments i són incapaços de canviar res.

Hi ha també els qui caminen de puntetes, amb passos curts i com si no volguessin tocar a terra, tastaolletes de relacions i situacions, que a la primera de canvi fan un mutis i desapareixen d’escena.

Les noies poden enganyar una mica més, perquè hi ha dies que les sabates de tacó fan més soroll que les ballarines planes, que semblen sabatilles d’estar per casa. Però això mateix ja vol dir alguna cosa. Només cal saber llegir.

I és que la vida de vegades comença als peus…



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Por sus andares les conocerás

Breu (II)

Vivia somiant una altra vida mentre el seu somni la vivia intensament.



Publicat dins de Còdols punxeguts | Comentaris tancats a Breu (II)

Breu

Mentre pensava en ella va emplenar el tub d’assaig del semen que havia d’engendrar el fill a l’úter de la seva dona.

Publicat dins de Còdols punxeguts | Comentaris tancats a Breu

Encara

Quan té la sort de creuar la seva mirada amb la d’ella es fa mal. L’alegria de saber-se digne de la seva atenció, ni que siguin dècimes de segon, s’esfuma en veure la foscor dels seus ulls. Són rodons, freds, indiferents. Li fan mal sense tocar-lo.

El rictus li canvia, desapareix el semi somriure permanent que l’acompanya sempre, la bonhomia de mirar la vida amb optimisme i felicitat, i aquell punt d’innocència que (encara) l’enamora.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Encara

El primer somriure

Recorda el moment com si ara fos.

Tenia onze anys i un cos de nena que maldava en convertir-se en dona. Li faltava poc, un any per la primera taca vermella a les calces.

Era tan nena que estava a primera fila per veure arribar els Reis Mags. De petita més petita, arribaven en carrosses arrossegades per tractors per l’entrada del poble, al capdamunt del seu carrer, però des de feia un parell d’anys els Reis, que eren màgics, havien innovat i arribaven per mar, sobre d’una barca de pescadors. Cada Rei i els seus quatre patges en una barca diferent.

L’ajuntament va posar unes baranes metàl·liques per contenir la multitud de nens, pares i avis que es congregava al port. Eren unes baranes grogues, rectangulars, d’angles rodons i sospeses per dues potes grans. Tenien doncs, una barra intermèdia que li va permetre, a ella i les seves amigues, enfilar-se una mica més per veure-hi millor i recuperar, sense evitar la punxada de nostàlgia per la innocència perduda, la il·lusió de saludar els Reis…

I per fi va arribar el moment. El moll era ple de gom a gom. La gent s’apropava més a les baranes i pressionava als que estaven davant de tot. Elles saludaven amb el braç estirat, rient mig avergonyides per la seva edat… i llavors va notar-ho.

Alguna cosa dura feia pressió sobre les seves natges. Per sobre de les persones que s’hi apilonaven, alguna cosa estranya, desagradable, es premia contra el seu cos.

Instintivament va girar el cap i va veure un home alt, mig calb i amb un somriure complaent a la cara. Amb el braç saludava els Reis però no deixava de mirar-la. Ella seguia sense entendre res, només va prémer el seu cos amb més força contra les baranes grogues i va bloquejar la ment.

A partir d’aquell dia, quan se’l creuava pel carrer, passejant distret amb la senyora al costat, apartava la cara i serrava les dents. Ràbia.

El dia que li van comentar que s’havia mort li va dedicar el primer somriure.

Publicat dins de Còdols punxeguts | 2s comentaris

Aire

M’ofego. Em falta aire. No puc més. Estic cansada, saturada d’aquestes quatre parets.

Dels rituals establerts, de la seguretat de cotó fluix. De la capsa de vidre.

M’ofego, em falta aire per respirar i no puc obrir la finestra. Tinc por d’obrir-la, que l’aire fresc em constipi i el vent tombi els meus castells de sorra.

No puc. Però m’ofego.

És por, inseguretat, comoditat? No ho sé, però alguna cosa hauré de fer…

Publicat dins de Còdols punxeguts | Comentaris tancats a Aire

Semblances

És veure’l i veure’l a ell. Però no ho és. Ni ho pot ser. S’assemblen tot i les diferències. De cara no, perquè tenen trets diferents, una mandíbula més ampla, els ulls més grans. El nas va creixent (igual que les orelles, que mai deixen de créixer) i cada cop s’assembla més al tronc comú d’on venen.

Són altres coses que me’l recorden, records que malgrat el temps que fa ja, fan mal. Obren ferides que creia cicatritzades. Però la nova pell és tan fina, que es trenca al mínim esforç.

Són els gestos, la forma de moure’s, de caminar. El to de veu, girs amb l’idioma. La manera de seure i llegir. L’interès per la lectura. El saber escoltar.

De vista i d’oïda s’hi assembla. Però aquesta semblança no enganya pas al nas. No té la seva olor. Impossible. No la sé descriure. Però hi és. Allà, al fons dels records.

S’assemblen, però no és ell.

I és una llàstima. Per no dir una altra cosa…

Publicat dins de Còdols punxeguts | 3s comentaris

Un favor

Si us plau, fes-me un favor:

Quan parlis amb mi, mira’m als ulls.

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Un favor

Faldilles

Què els passa als homes quan veuen una dona amb faldilles?

Publicat dins de General | 3s comentaris