Plego. Tanco la paradeta. Ho deixo.
Ja està decidit. Aquest blog fa massa temps que va a la deriva, sense rumb fix i sense patró que el redreci.
La inactivitat darrera i el tancar no es diferencien de gaire, però a nivell personal és important.
Gràcies per tot. Ha estat un plaer.
[@more@]
"Dios con una mano nos sostiene y con otra nos acaricia y que cuando no sentimos la caricia… es porque nos está sosteniendo con las dos manos”.
Font: Mi vocación
[@more@]
Per què m’ha abandonat la poesia?
On estan aquells ulls que miraven el món amb alegria?
On està aquell sentiment d’optimisme, de força i valentia?
D’un temps cap aquí, d’un temps que ja comença a durar massa, he perdut moltes coses, massa diria jo.
He perdut il·lusió pel dia a dia, he perdut il·lusió pel demà. De tot dubto i tot ho qüestiono.
La meva mirada ha perdut llum, la meva conversa espontaneïtat. Calculo massa, penso massa potser.
De tant que penso, ja no somio. I això em preocupa. No es tracta de viure als núvols, però si de flotar de tant en tant. Elevar-me uns centímetres del terra i flotar, com feia abans.
I per què els còdols són (quan són) massa punxeguts o generals? Per què no n’hi ha de poca-soltes i foradats o de calents, dels que m’agradaven?
Per què recórrer a idees soltes, sense sentit, sense profunditat, sense sentiment?
[@more@]
Al final em començaré a creure que els catalans som una mica tontos… i més els del sud, que la cosa ja comença a fer pudor.
[@more@]
[@more@]
Veïns que compren una casa entre tots per impedir que ho facin una família de gitanos i que s’instal·lin al poble, invitacions a Venència pendents de confirmar però que es proclamen a quatre vents, operadores de telèfons mòbils que pacten els preus per evitar baixar-los i complir la llei, 3% que ara es converteixen en 20%, derrotes peperianes encara no païdes (volen un Almax?)…
Com diria el meu avi: poc que ho entenc pas…
[@more@]
No sóc ambiciosa, ni competitiva, però avui estic una mica més contenta de mi que ahir.
No es pot dir que he guanyat, però tampoc he perdut. Un cop superat el primer obstacle, tot depenia de mi, del dia, de la pregunta, de la sort, i del jet lag.
I va sortir bé. I el segon cop també, millor que el primer.
Sense guanyar, ha sortit bé. Molt bé. Molt millor del que m’esperava.
I es que de vegades lo important no és guanyar, sinó participar.
[@more@]
De vegades no és tan fàcil. Davant d’una proposta, una oferta, saber rebutjar-la. Creure que tens els elements suficients per decidir i decantar-te pel no.
Sóc covarda? Poc arriscada? Una “cagueta”? Massa conservadora?
O al contrari, he decidit correctament? He sabut veure els riscos? He estat intel·ligent?
Tornaré a tenir una oportunitat com aquesta? L’estic desaprofitant?
Em complico la vida?
Sóc còmoda?
Si o no?
Si és que sí, què passarà si…?
Però si és que no, tindré una altra oportunitat?
Diuen que qui no s’arrisca no pisca, però cal entrar a la boca del llop?
Potser no.
O potser si.
[@more@]
L’espera, la impaciència, la urgència.
No en sabem, d’esperar. Ens hem acostumat a tenir-ho tot al moment. Les fotos, la persona amb qui volem parlar a l’altre cantó del mòbil, el sexe del fill, els resultats de les proves, tot.
I no sempre tot és immediat.
Els segons no corren, les hores menys. I mires insistentment el rellotge, les agulles o els números digitals. I avança més lentament que mai.
Hi ha coses que volen temps. Podem entendre-ho avui?
Esperar un dia sembla bastant, una setmana molt i tres, una eternitat!
I quan l’espera s’allarga sense que hi puguem fer res?
Desesperació. Neguit. Por. Angoixa. Impaciència.
Esperar i esperar.
El millor antídot: paciència. En tenim? Es ven en algun lloc? L’ensenyen a l’escola?
Esperar i esperar.
Paciència.
[@more@]
Fa uns mesos van operar un familiar meu. El motiu i l’operació eren importants, però gràcies a Déu (i a les mans del metge), va anar tot bé.
Un cop superada l’operació, passats els dos dies a la UCI i de tornada a la seva habitació, van adonar-se que estava molt blanc i anèmic. A banda, estava cansat i bastant desanimat. Solució: transfusió de sang.
Aquella tarda jo era allà. Van venir dues infermeres, i en lloc de penjar del “gotero” els calmants i medicaments pertinents, van penjar-hi una bossa vermella, a la que van connectar el catèter que enllaçava amb la vena.
La sensació era estranya. Pensar que entrava al seu cos sang d’algú altre. Una sang donada per una persona, anònima per nosaltres, però compatible amb ell, i que l’ajudava.
Llavors vaig sentir vergonya. Vergonya de mi mateixa, perquè mai m’havia atrevit a vèncer les meves ridícules pors per donar sang. Em justificava amb el fet que feia anys, un cop que va venir el banc de sang al col·legi major on vivia, vaig ser rebutjada com a donant perquè tenia la pressió baixa i poc ferro.
La meva vergonya va incrementar quan vaig veure els efectes de la transfusió. Els colors de la cara li van canviar, estava més animat i tenia més energia. Una energia vital per recuperar-se de l’operació.
Quan el trasbals familiar de l’operació i la conseqüent recuperació va perdre intensitat, la primera tarda lliure que vaig tenir, vaig enfilar el camí per complir el deute. Em va costar una marejada i una mica de suor freda, però em vaig sentir bé, amb mi mateixa i amb aquella persona, anònima per a mi, a qui la meva sangva ajudar.
[@more@]
