Aire

M’ofego. Em falta aire. No puc més. Estic cansada, saturada d’aquestes quatre parets.

Dels rituals establerts, de la seguretat de cotó fluix. De la capsa de vidre.

M’ofego, em falta aire per respirar i no puc obrir la finestra. Tinc por d’obrir-la, que l’aire fresc em constipi i el vent tombi els meus castells de sorra.

No puc. Però m’ofego.

És por, inseguretat, comoditat? No ho sé, però alguna cosa hauré de fer…



Aquesta entrada ha esta publicada en Còdols punxeguts. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.