Semblances

És veure’l i veure’l a ell. Però no ho és. Ni ho pot ser. S’assemblen tot i les diferències. De cara no, perquè tenen trets diferents, una mandíbula més ampla, els ulls més grans. El nas va creixent (igual que les orelles, que mai deixen de créixer) i cada cop s’assembla més al tronc comú d’on venen.

Són altres coses que me’l recorden, records que malgrat el temps que fa ja, fan mal. Obren ferides que creia cicatritzades. Però la nova pell és tan fina, que es trenca al mínim esforç.

Són els gestos, la forma de moure’s, de caminar. El to de veu, girs amb l’idioma. La manera de seure i llegir. L’interès per la lectura. El saber escoltar.

De vista i d’oïda s’hi assembla. Però aquesta semblança no enganya pas al nas. No té la seva olor. Impossible. No la sé descriure. Però hi és. Allà, al fons dels records.

S’assemblen, però no és ell.

I és una llàstima. Per no dir una altra cosa…



Aquesta entrada ha esta publicada en Còdols punxeguts. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Semblances

  1. Pons diu:

    No en tens prou amb que s’assembli? vols un clon?

  2. Pons diu:

    No en tens prou amb que s’assembli? vols un clon?

  3. nilex diu:

    No. És normal que s’assemblin, eren germans.

Els comentaris estan tancats.