El primer somriure

Recorda el moment com si ara fos.

Tenia onze anys i un cos de nena que maldava en convertir-se en dona. Li faltava poc, un any per la primera taca vermella a les calces.

Era tan nena que estava a primera fila per veure arribar els Reis Mags. De petita més petita, arribaven en carrosses arrossegades per tractors per l’entrada del poble, al capdamunt del seu carrer, però des de feia un parell d’anys els Reis, que eren màgics, havien innovat i arribaven per mar, sobre d’una barca de pescadors. Cada Rei i els seus quatre patges en una barca diferent.

L’ajuntament va posar unes baranes metàl·liques per contenir la multitud de nens, pares i avis que es congregava al port. Eren unes baranes grogues, rectangulars, d’angles rodons i sospeses per dues potes grans. Tenien doncs, una barra intermèdia que li va permetre, a ella i les seves amigues, enfilar-se una mica més per veure-hi millor i recuperar, sense evitar la punxada de nostàlgia per la innocència perduda, la il·lusió de saludar els Reis…

I per fi va arribar el moment. El moll era ple de gom a gom. La gent s’apropava més a les baranes i pressionava als que estaven davant de tot. Elles saludaven amb el braç estirat, rient mig avergonyides per la seva edat… i llavors va notar-ho.

Alguna cosa dura feia pressió sobre les seves natges. Per sobre de les persones que s’hi apilonaven, alguna cosa estranya, desagradable, es premia contra el seu cos.

Instintivament va girar el cap i va veure un home alt, mig calb i amb un somriure complaent a la cara. Amb el braç saludava els Reis però no deixava de mirar-la. Ella seguia sense entendre res, només va prémer el seu cos amb més força contra les baranes grogues i va bloquejar la ment.

A partir d’aquell dia, quan se’l creuava pel carrer, passejant distret amb la senyora al costat, apartava la cara i serrava les dents. Ràbia.

El dia que li van comentar que s’havia mort li va dedicar el primer somriure.



Aquesta entrada ha esta publicada en Còdols punxeguts. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: El primer somriure

Els comentaris estan tancats.