El bitllet

–        Mama, per què jo no vaig conèixer l’avi del cel?

–        Perquè va morir abans que tu naixessis, fill.

–        I ja no el coneixeré?

–        No.

–        I no sabré quina cara fa?

–        Això si, tens les fotos que hi ha a casa l’àvia.

–        Ah, clar… I per què va morir?

–        Doncs perquè estava molt malalt.

–        No li van donar cap xarop?

–        Si, molts, però cap li podia curar la malaltia.

–        I per què?

–        Perquè de vegades hi ha malalties que no es curen.

–        Ni el Dr. Enric les sabria curar?

–        No.

–        … I no vindrà cap dia aquí, a casa nostra?

–        No. Però ell et vigila des del cel.

–        I com em vigila? Està allà, assegut en un núvol i va mirant amb una d’aquelles ulleres negres i gruixudes i llargues?

–        Uns prismàtics?

–        Si.

–        Doncs potser si. No sé com deu estar ni on seu, allà al cel. Jo només sé que ell et vigila, i t’acompanya allà on vas. És com si fos el teu àngel.

–        Però jo no el veig mama. I com m’acompanya? No m’agafa de la mà…

–        Jo tampoc el veig. Des del cel, com que està tan alt, ho veu tot (potser amb uns prismàtics, potser si) i està pendent de tu.

–        Escolta… no m’agrada gaire la idea que em vigili i jo no el vegi. Què et sembla si li regalem una T-10 i ens ve a veure?

I llavors la mare, que mai ha deixat de ser filla, somriu amb llàgrimes als ulls i pensa que si pogués, no li regalaria una T-10, no, sinó un bitllet de tornada ( i en primera)…



Aquesta entrada ha esta publicada en Còdols dels petits, Còdols personals. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.