Per què m’ha abandonat la poesia?
On estan aquells ulls que miraven el món amb alegria?
On està aquell sentiment d’optimisme, de força i valentia?
D’un temps cap aquí, d’un temps que ja comença a durar massa, he perdut moltes coses, massa diria jo.
He perdut il·lusió pel dia a dia, he perdut il·lusió pel demà. De tot dubto i tot ho qüestiono.
La meva mirada ha perdut llum, la meva conversa espontaneïtat. Calculo massa, penso massa potser.
De tant que penso, ja no somio. I això em preocupa. No es tracta de viure als núvols, però si de flotar de tant en tant. Elevar-me uns centímetres del terra i flotar, com feia abans.
I per què els còdols són (quan són) massa punxeguts o generals? Per què no n’hi ha de poca-soltes i foradats o de calents, dels que m’agradaven?
Per què recórrer a idees soltes, sense sentit, sense profunditat, sense sentiment?
[@more@]
Ui ui ui! Busca! Que la poesia no s’escapa així com així!
Segur que hi és!
La monotonia t’està consumint?
Necessites un canvi?
Treballes massa?
Si respons sí a les tres, entendràs perquè la poesia ha fugit…
Ànims!